Subjetivación y fuga en la narrativa chilena contemporánea (2009-2019)

Resum

Aquest estudi analitza les des/figuracions de la subjectivitat en un corpus compost per les novel·les i recopilacions de contes següents, publicats entre els anys 2009 i 2019: Animales domésticos, Imposible salir de la terra i El sistema del tacto d’Alejandra Costamagna; Sangre en el ojo i Sistema nervioso de Lina Meruane; Ruido, Brujo i Laguna d’Álvaro Bisama; Fuenzalida, Chilean Electric, Space Invaders i La dimensión desconocida de Nona Fernández; i Formas de volver a casa, Facsímil i Mis documentos d’Alejandro Zambra. Les novel·les i contes que componen aquest corpus tenen en comú discórrer al voltant de processos formatius, a unes formes de construcció de la subjectivitat i la memòria, o bé, a unes modalitats d’objectivació del si mateix, del cos, o bé del contingut de la consciència; i, alhora, en les trames narratives es manifesta una voluntat de trair o profanar els límits i patrons culturals heretats, o bé, per emprendre unes fugides alliberadores de món, en profit de l’efectuació de processos de transformació intensius o aliances aberrants, que fan fugir els fonaments, criteris i límits amb què construeix la subjectivitat i la memòria. Aquesta tesi té com a objectiu central identificar i descriure la naturalesa de les forces que operen en la configuració de modes de subjectivació en aquests textos; però també analitzar la manera com, aquests mateixos textos, desfan o problematitzen aquests modes de subjectivació i, en específic, la forma de la subjectivitat concebuda com un compost psicofísic, regit per una estructura ontològica que divideix i jerarquitza la relació entre el cos i l’ànima. En lloc de concentrar-nos en l’anàlisi de la representació dels subjectes històrics en la ficció narrativa, atenem a la manera com el nostre corpus munta o desmunta, afirma o discuteix, els modes de construcció de la subjectivitat i/o la memòria. En aquest sentit, el que ens convoca és l’oscil·lació, que té lloc en el discurs narratiu d’aquestes obres, entre la substància i l’accident, la unitat i la dispersió, metafísic i empíric, transcendència i immanència, entre la construcció i la destrucció de la subjectivitat. En definitiva, aquesta investigació aspira a respondre les preguntes següents: Què fa fugir la narrativa xilena contemporània? Quines connotacions adquireix al nostre corpus la fugida, la destrucció de la subjectivitat i la pèrdua de la individuació? Com la narrativa xilena afirma o discuteix la concepció normativa de la subjectivitat, és a dir, com un compost psicofísic que, plegat sobre si mateix, aconsegueix una forma unívoca, fixa i centralitzada? Com la narrativa xilena tematitza la subjecció o l’alliberament del cos de la funció transcendental del llenguatge i de l’estructura ontològica de la subjectivitat? Com es projecta la concepció psicofísica de la subjectivitat en la narrativa xilena i, com aquesta última, alhora, recorre a aquesta concepció per abordar els processos de subjectivació individuals i col·lectius? Per tal d’assolir aquests objectius i donar resposta a aquests interrogants, aquest estudi privilegia l’anàlisi textual narratològica, que objectiva les imatges literàries presents als textos narratius i entre les quals aspirem a construir diàlegs intertextuals, des d’un enfocament cartogràfic i comparatiu, identificant les seues continuïtats i discontinuïtats, i tenint com a eix conductor el motiu de la fugida i les seues diverses connotacions.