El cos okupaticonografies del cos femení com a espai de la transgressió masculina en el còmic

Resumen

L’objectiu de la tesi és analitzar críticament el sistema sexe/gènere que construeix el discurs iconogràfic del còmic a través de l’ús central del cos femení com a instància on s’inscriuen tots els significats socials. Aquests significats el codifiquen des d’una visió androcèntrica i consumista, que es reprodueix en la repetició, okupant i modelant la representació de les dones en absència de la seva veu. Mentre les autores es perden en un buit de silenci dins el discurs masculí, els cossos de les heroïnes, vampiresses, superdones, megavixens i malèfiques, han estat les icones imprescindibles usades comercialment com a esquer per atraure els lectors. Per més que intentin transcendir els rols de gènere, les autores de còmic s’enfronten a la manca d’espai, però també al repte de l’autorepresentació, a l'abordar el qual es troben el discurs aliè okupant prèviament el seu territori corporal usurpant el cos i el seu significat. La misogínia domina no tan sols el còmic mainstream; també la producció contracultural ha utilitzat principalment el cos femení como a eina d’alliberament masculí, des de l’apropiació de la veu i la representació de l'estereotip i també des de la reestructuració transgressora dels models. L’etern discurs renova les inscripcions de gènere sota nous vels i okupa l’artefacte “dona”. L’anàlisi mostra aquesta okupació històrica d’un cos mut enfrontada a l’escassa presència de les veus femenines en el còmic adult. L'àmbit de la recerca és el panorama que construeix històricament l’imaginari del còmic espanyol. La tesi mostra la dificultat que aquesta okupació ha suposat històricament per a l’emergència d’un discurs autònom de les autores i com les seves conseqüències s’observen en la masculinització del mitjà que marca la manca d’equilibri de les veus en els espais centrals del còmic comercial, juntament amb una creixent emergència dels espais de resistència davant els estereotips del mainstream. Al mateix temps i en paral·lel, la tesi cerca l’empremta que deixa aquest context en l’emergència resistent de les autores espanyoles, des de la República fins a l’actualitat, descobrint la necessitat d'iniciar una genealogia amb la qual poder dialogar des de l’autorepresentació, en la lluita contra els estereotips, cap a la construcció d’un llenguatge iconogràfic més plural per uns cossos amb veu pròpia, finalment des-okupats.